Les activitats amb els scouts son indescriptibles: l’amistat, l’esforç, el servei, les dificultats, l’alegria... s’ha de viure per sentir-ho. Però intentaré explicar com va ser l’última ruta.

La vam fer aquest passat cap de setmana 1 i 2 de març, cap al Santuari de la Mare de Déu de la Salut, a Viladordis. Va ser una activitat de tota la branca Vermella de Catalunya, encara que molts van ser els que no van caminar.

Per al clan pilot la ruta va començar a Olesa, des d’on ens vam posar en marxa cap a Montserrat, allà vam passar la nit, després d’haver-hi arribat enmig de pluja i boira, que va fer que fos més emocionant i èpica l’escalada a la muntanya. L’endemà, ben de matí, a resar les Laudes amb els monjos benedictins, i després d’un poderós esmorzar amb molta xocolata, vam emprendre el camí de baixada direcció Viladordis. Cap a la tarda vam arribar a l’ermita, on ens vam reunir amb la resta d’scouts i guies. Allà vam tenir una sessió formativa sobre la vida pública del cristià, a càrrec de Josep Miró. Així rebíem la formació tan important per als caps i futurs caps de l’associació.

I aquella nit va vindre un moment important, i no, no estic parlant del sopar. Al que em refereixo és a la vetlla, amb l’exposició al Santíssim. Va ser una vetlla en la que vam resar per molts passos que es van donar aquella ruta. Dues promeses, dels germans Cardona, l’Ariadna i el Miquel, tres investidures de caps, del Juanjo, la Mireia i el Lluís, dues cintes grogues, de la Nuria i la Mireia i per últim la partida ròver del Mario.

Així que no es pot dir que fos una ruta qualsevol. Després de la vetlla, l’últim que vam fer aquell dia, va ser la partida ròver del Mario. Va ser un moment increïble, en la meva opinió és un dels moments mes bonics de la vida Scout i així ho reflecteix la cerimònia. Vam acompanyar al Mario en aquells moments fins que el vam perdre de vista quan marxava amb la motxilla a les espatlles, per caminar i dormir sòl, que es com acaba la partida rover.

El diumenge ens en vam anar a la parròquia de Sant Josep, a Manresa, on mossèn Joan està entestat en treure endavant un agrupament scout i nosaltres en ajudar-lo. Per això, l’activitat que vam fer allà va ser ajudar en la primera Gran Caça de l’estol que s’està formant. Entre monos bandar-log, en mowgli i una pilota ens ho vam passar molt bé i creiem que els nens també.

Després vam anar a la Missa, amb un munt d’escolanets una mica desorientats i el cor de l’agrupament acompanyant. Veure, més ben dit escoltar, tants joves caps cantar em va recordar els meus campaments en que tan difícil eren els assajos de cants, dirigir-los a missa i fer bones cançons a les vetllades. O almenys tan difícils que em semblaven, potser només era una impressió meva. Però el cas és que m’alegra molt veure el nivell que tenim ara en aquest aspecte i penso en el bon exemple que podem donar als actuals nois i noies de les branques groga i verda.

Al acabar la Missa vam tenir les cerimònies per les quals havíem fet vetlla i que tants nervis i memoritzacions van comportar als protagonistes d’aquestes. Acabades aquestes i havent mantejat a tothom, vam dinar tots junts, ens vam fer una foto de grup i vam acomiadar-nos cantant la sempre alegre, i a la vegada trista, hora dels adéus.