Sobre les Rutes me n’havien explicat moltes coses positives. Ara que n’he viscut una, he de dir que s’han quedat curts. He observat i après moltíssim, i he
corroborat certes coses que ja podia intuir arran d’altres trobades, acampades...
De la Ruta a Poblet 2018 (28 d’abril – 1 de maig), el què més vull destacar és la vessant humana, el comportament, l’actitud i la fraternitat Scout. I, per últim però no menys important, la vessant espiritual.
M’ha encantat - i inspirat -, observar com en tot moment uns ajudaven els altres. Sóc conscient que la paraula ajudar és molt genèrica; però en aquesta Ruta he pogut observar quasi totes (o totes) les accepcions d’aquesta paraula. Fer una llista exhaustiva (o fins i tot general) de les ajudes que he observat, seria a més d’impossible, una llista eterna; però comentaré alguns dels exemples que més m’han commogut: Durant la Ruta, els més entrenats estaven en tot moment pendents dels que es quedaven enrere; i els veterans van ocupar-se de que tothom conegués la manera més òptima de dur la motxilla. Al llarg d’aquests 4 dies molts van ser els que en algun moment o altre van “col·lapsar-se” (per esgotament, per nervis, psicològica o anímicament, com a conseqüència de la pluja, ...); però sempre, sempre, sempre, tenien algú (o més aviat uns quants) ajudant-los a sortir del “col·lapse”. I em fascinen els que són capaços de no col·lapsar en cap moment, en cap dels sentits; però si algú ho sol fer en secret, us convido a expressar-ho en futures ocasions, l’acollirem. M’ha sorprès també fins a quin punt una conversa profunda pot fer-te oblidar per complert que duus una motxilla i que estàs caminant.
Més personalment, he de reconèixer que hi va haver un moment (en una pujada de la tarda del 3er dia) que pensava que m’hauria de llençar a terra sí, sí o sí. Però allà estaven les meves companyes per ajudar-me un cop més; i molt especialment una d’elles que de seguida es donarà per eludida. Ella va fer no només que no em rendís sinó que arribés a dalt de tot de la pendent sense aturar-me ni un segon i passant-me l’inici de mareig alhora; i us puc assegurar que no va tenir res a veure amb treure’m pes. Sinó que va ser tot psicològic/anímic. Gràcies, va ser una sensació increïble.
He gaudit moltíssim dels cants. Estan presents en tot moment (caminant, en Misses, en Cerimònies, en jornades d’oració, adoració, en moments d’esbarjo, ...). Més
enllà de ser entretingut i fer les Misses molt més vives; sento que ens uneix. Quan cantem se’m fa més patent que estem tots junts, que mirem en una mateixa direcció i que estem units. Els cants
fan que tot plegat es multipliqui. També vull destacar que tots els llocs on hem fet estada, Misses i jornades d’oració són preciosos, a nivell arquitectònic i a nivell paisatgístic: Montblanc,
Sant Joan de la Muntanya i Poblet
Compartir tota la vessant espiritual no té preu. Tots em canvieu moltíssim (però en una mateixa direcció) en cada trobada, i m’enfortiu. Són moltes les vegades que he plorat emocionada durant aquesta Ruta o que he hagut de deixar una cançó a mitges durant alguna Missa perquè se’m tallava la veu d’emoció.
En el sermó de la primera Missa, a Montblanc, Mn. Francesc Espinar ens va explicar la importància de fer sentir a tothom acollit, estimat i valorat. I ens va convidar a reflexionar-hi. Durant la Ruta vaig poder compartir moments de reflexió amb altres Guies que tenia força a veure amb el sermó; sovint ens fixem a qui estem ajudant, estimant, però ens oblidem de mirar a qui estem estimant menys. Us convido a analitzar-ho, a adonar-vos de a qui esteu tractant pitjor i millorar-ho. I al cap d’un temps tornar a analitzar quina és llavors la persona que està pitjor tractada o més ignorada per cada un de nosaltres. També vam tenir la sort de poder comptar amb la visita d’Antoni Vadell i Ferrer, el bisbe auxiliar de Barcelona, que va preparar-se una xerrada per a nosaltres; una de les coses que més relació tenia també amb el sermó de Mn. Francesc és el tipus de confiança que dipositem en cada persona, val la pena pensar-hi força.
Per últim, vull felicitar a tots els que han fet la Promesa o que han fet progressió: el Compromís RS de la Sara Palmés i Marc Miró; les cintes grogues d’Ariadna Cardona, Clara Forcada, Coia Hernández i Mireia Prats; i la promesa d’en Pau Artés.
Moltíssimes gràcies a tots; sí, tu que ho estàs llegint també. I sobretot a Ell, per acompanyar-nos, guiar-nos i estimar-nos en tot moment.
Montserrat Garcia Casas
Foc Intercaps Santa Teresita de Lisieux
Escribir comentario